Dijous, 20 d’agost de 2009. Andorra.

Després de descansar prou hores i agafar forces amb l’esmorzar de l’Hotel ens dirigim cap als pobles de Soldeu i el Tarter. Arribats a aquest últim agafem la desviació cap a la Vall d’Incles. Esdevenint el camí, ara, un sender de terra i sorra prou estret per al pas just de dos cotxes. Són a la vora de les 9h. Atravessant les boniques praderies de la vall i després de deixar enrrere diversos càmpings arribem a l’aparcament. Sent visible des del camí per la seva amplitud, esdevindrà el punt de partida dels trepidants excursionistes que aspiren assolir els Estanys de Juclar (punt intermig del nostre itinerari).

La durada del recorregut fins als estanys és d’aproximadament 1h30min. A un ritme tranquil. El camí, abrupte en alguns punts, en resulta més agradable per la companyia continuada de riarols i salts més o menys alts, que, a part de refrescar l’aire pròxim, en són l’indicatiu de presència d’aigua estancada en el punt més elevat.

El nostre objectiu s’aprecia amb més claretat un cop s’arriba als esntanys: El Pic d’Escobes i El Cilindre d’Escobes (2.778m. i ~2.800m., respectivament).
Atravessant les vasses pel seu punt intermig, allà on hi són presents els “illots”, i seguint les fites, agafem la vessant que ens duu al coll. Assolit aquest i lluitant envers fortes ventades ens creuem amb una colla d’excusionistes que, després d’explicar-nos la seva fallida en l’ascens al Rhule ens animen a continuar amb el nostre periple.

És a partir d’aquí on comença l’arrencada cap als pics. El camí que seguim és l’indicat per les fites. Elements amb que contínuament ens creuem. Una grimpada de grau mig és el que ens resta fins a fer cim al Pic d’Escobes. Ja havent fet cim i des de la cara oposada a l’ascencs agafem el camí que continua fins a peu de la grimpada final corresponent al Cilindre d’Escobes. Ningú ens acompanya. Ens adonem de la presència d’una familia de corbs afamats i una àguila inmensa a pocs metres per sobre dels nostres caps. La escalada al Cilindre en resulta més impactant i pronunciada que l’anterior. Seguim les fites aquí, també.

Un cop dalt les vistes són fabuloses: una banda correspon a França, l’altra al Principat d’Andorra. El dia és clar. Fins i tot divisem la Pica d’Estats, dins de la nostre Terra estimada. Alguns núvols francesos se’ns acosten amenaçadors... 3’5 hores ens separen des de l’inici a l’aparcament. 3’5h més faran que els nostres rellotges indiquin les 18h un cop arribem a baix.
El descens es fa un xic més dur i pesat. Però, sabent que podrem remullar els peus al riarol de la Vall quan ens retrobem amb el cotxe…ens recomforta!

Un dia fantàstic!
Família Vicente: Rafa i Albert.