El nostre objectiu era Crestejar des del cim de la Munia resseguint la petita Munia , la Sierra Morena , el Troumouse , Punta Aires, Pic Heid i de tornada arribar-nos al cim del Robiñera...
Res un pim pam i de guais..je, je.
Com que teníem previst fer la feina dura el diumenge ,varem decidir sortir dissabte, ni d’hora ni tard, a les 7 del matí i arribar fins a la vall de Chisagüés.
Enllestits els tràmits de preparar motxilles, canvi de vestuari i primeres fotos deixàvem el cotxe aparcat al final de la pista a “Fuente de Petramula” 1900m., (la font no la vam trobar), punt d’inici de l’ascensió al circ de la Munia .
El dia era força agradable, amb un sol potent tot i el pas de nuvolades més o menys compactes.
La primera part arrenca sense manies superant un desnivell de prop de 630mts.
Seguint un corriol fressat guanyem alçada ràpidament entre pastures i cascades que regalimen aigua per totes bandes i ens obre un paisatge de muntanyes carregades de neu. L’esforç se’ns recompensa quant arribem al “Collado de las Puertas”-2533mts.-. És una canya!, els llacs de la Munia i la seva petita vall completament blanca senyoregen als peus de la cresta d’accés al cim de la Munia .
És migdia, acomplerta la primera part , hem localitzat el lloc del bivac i ens refem amb el dinar. A la tarda ens deixem portar per la mandra, però hi ha quelcom que ens neguiteja ... a si, la Meteo parlava de mal temps diumenge al matí ... , però tot i el sol, els núvols no paren de créixer.
Arreglem el bivac intentant fer una teuladeta amb les mantes tèrmiques, els pals, piolets, quatre rocs.... (és un desastre), ens resignem a lluitar amb els elements. Estem sols, sols ... tota la vall per nosaltres.... idíl•lic.
Però no podia ser tan bonic, cap al tard arriba un primer individu, després fins a 10 , i sense tallar-se un pel ens claven les tendes al costat del bivac.
Quina ràbia, jo que m’havia fet il•lusions...., son del CEC que hi farem.
A la nit ni moscatell ni estrelles. De primer uns llamps por lo “vajini” i a poc a poc ens arriba la tempesta. Per sort igual que arriba se’n va deixant-nos una mica d’aigua dins la funda de bivac, molt de vent i dormir poc.
A les 6 diana, quina mandra , la boira ho cobreix tot, fa fred i vent... segur que som al juliol ?... Aixequem campament i sortim, grampons, piolo. La neu no està gaire dura però la pendent inclina molt. Arribats al “Collado de la Munia” -2853mts- tot i la boira, la panoràmica cap al circ de Troumouse és senzillament espatarrant.
Iniciem la cresta cap al cim i la veritat és que anem freds, les condicions no ens acompanyen, la roca se’ns presenta trencada , anem pujant sense gaire emoció. Llenques de neu, passos de roca, estimballs a banda i banda.... , arribem al famós “pas del gat”, i d’això en diuen un pas de segon ?, deu ni do amb el passet..., res, és trobar-li el truqui i cap amunt, tan sols ens queden pocs metres i fem cim. Llàstima de les nuvolades que amb prou feines ens deixen imaginar alguns dels cims més propers, això si, podem contemplar les valls que envolten la Munia ,sobretot la de Troumouse, ha valgut la pena.
El temps però no millora i decidim deixar la resta de cresta per una propera ocasió, s’ho val, però per avui ja en tenim prou.
Núria Gomez, Lluis Pujol, Pep Montes , Fede Casanovas