La primera vegada que vaig sentir el nom d’aquest cim, Gran Pic d’Arratille, va ser a l’Agustí Compte, jo tenia 20 anys i ell la ratlla dels 45. Va arribar un dijous al Centre amb esgarrinxades al braç i l’hi vam preguntar on havia anat i ens va dir tot orgullós, al Gran Pic d’Arratille. Vaig pensar que un dia jo també el pujaria. Ara ha arribat el moment, 35 anys més tard, i des d’aquí tinc un record i reconeixement a qui em va ensenyar a caminar pel Pirineu, sentir la veu dels cims i estimar la natura, l’Agustí Compte, que ens deixà l’octubre de 1971 en un malaurat accident a la Sud del Vignemale.
El Gran Pic d’Arratille està lluny de tot arreu. Al fons de tot de la vall del riu Ara que mira que és llarga, al fons de tot de la zona lacustre de Bramatuero, a Panticosa, que mira que és lluny i al fons de tot de la vall de Marcadau que mira que costa d’arribar-hi .
Des del Refugi Wallon , a la vall de Marcadau, es puja fins al llac d’Aratille (gran espectacle) i al seu extrem sud es puja en la mateixa direcció fins al llac de la Badete. Al sud s’obre una vall dreta i tarterosa que es puja fins al punt més baix de la cresta, a la dreta del petit pic d’Arratille. Cal seguir la cresta fins al peu de la canal que s’accedeix al Gran Pic, cresta que no té dificultat i es fa de flanqueix per la vessant sud. La canal que puja al cim està indicada amb una gran fita, és dreta i està orientada al sud.
Vista excepcional de tota la vall del riu Ara, la sud del Vignemale, la zona lacustre de Panticosa, els Infiernos, la Grande Fache i el Balaitous i molts llacs.
Pep Giralt