La nord del Perdut és una de les grans clàssiques dels Pirineus. Aquesta és la tercera vegada que feia aquesta via i, segurament, quan he trobat unes condicions més fàcils. Per començar, cal estudiar bé quina és la millor logística per acometre l'ascensió. Des de la vall de Pineta són 2.000 metres de desnivell i, tot i que tècnicament no és una ascensió molt complicada, s'ha de tenir resistència i estar bregat en aquest tipus de terreny. Una opció és fer un vibac al Balcó de Pineta, però ens implicarà portar força més pes durant 1200 metres de desnivell, a canvi de fer un atac al cim més descansats. Una altra opció és fer l'ascensió en el dia, que és el que hem realitzat en anteriors ocasions. Aquest cop, però, hem fet una variant que considero molt encertada, sobretot tenint en compte que volem aprofitar tot el cap de setmana: dissabte farem cim i baixarem a dormir a Góriz i diumenge, completarem l'itinerari fins el Coll d'Añisclo i baixada fins la vall de Pineta. D'aquesta manera aprofitarem ben bé tot el cap de setmana i dissabte ens estalviem la pallissa de baixar tot el Balcó de Pineta, cansats després de la passejada del matí.
Dissabte matinem i a les 04:45 ja estem en marxa (massa tard segons com). Un cop arribats al Balcó de Pineta, comença l'ascensió pròpiament dita. Un primer corredor, diagonal, d'uns 45-50 graus d'inclinació ens durà a la gelera intermitja, més tombada, que suposarà un breu descans abans d'afrontar l'última part del recorregut. Així com les anteriors vegades que hem realitzat la ruta, vàrem efectuar un flanqueig ascendent en diagonal, un cop superada la rimaya que separa la gelera intermitja de la superior, aquest cop vàrem optar per situar-nos ben bé sota dels séracs que precedeixen la gelera superior. Aquí vàrem trobar les dificultats tècniques més destacables en un tram de glaç força humit, d'uns 15 metres, que va ser l'únic punt de tota l'ascensió on vàrem haver de clavar els piolets i grampons una mica en "sèrio". El corredor final, d'uns 55 graus d'inclinació, com a màxim, ens condueix al llom que precedeix el cim del Mont Perdut. Amb menys de sis hores fem cim. Horari rapidet, sense encantar-se, però sense anar desfundats. Neu humida, transformada a primeríssima hora del matí. Cota de neu a uns 2300 metres, ben bé a l'embut que precedeix el Balcó de Pineta. Deixant a part el ressalt de gel que precedeix el corredor final i amb les condicions que ens ho hem trobat, l'ascensió es pot fer amb un bastó d'esquí i un piolet...Tot i això, recomanem un parell de piolets tècnics, un cordino d'uns 30 metres, algun cargol de glaç (per si la neu està realment dura) i algun friend (poden ser útils per empotrar a les zones rocoses del primer i últim corredor). Com ja he dit abans, nosaltres trobem unes condicions que faciliten molt l'ascensió. Amb una petjada feta hores abans de pujar i en una neu molt humida, on no hem d'emprar més tècnica que la de fer una passa darrera l'altre i clavar el piolet-bastó de tant en quant (deixant a part el tramet de glaç que surt a la fotografia).
El dia següent anem cap al Coll d'Añisclo per l'itinerari de la Fuenblanca. Triem aquest itinerari doncs l'altre opció, que és flanquejar per sota la Punta de las Olas, el considerem massa exposat tal i com estan les condicions. A l'estiu és molt senzill però amb aquesta neu, tan falsa i humida, et jugues una hòstia de tres parells de collons. De fet, un cop arribats al refugi de Pineta, després de tota l'excursió, tenim una intensa xerrada amb el guarda i ens corrobora que hem obrat santament...tot mirant-se la seva companya que l'ajuda a portar el refugi. Resulta que l'any anterior se'ls hi va parar el cap i van fer aquest itinerari, amb 4 dits de granís, i van passar-ho malament. Així doncs, ja ho sabeu...a l'estiu totalment recomanable aquest itinerari, però a l'hivern-primavera millor baixar fins a la Fuenblanca i remuntar la vall d'Añisclo fins el coll. L'itinerari és més llarg i amb més desnivell, però més segur. Tot i això, aquest itinerari no està exempt d'aventura. Per sort, aquest any hi ha moltíssima aigua i ens hem de descalçar en alguna ocasió per creuar el riu, força cabalós.
Un cop arribem al Coll d'Añisclo, ens queda la llarga i incòmoda baixada fins la vall de Pineta. Fi de festa de traca i mocador. Per sort, podem anar escaquejant les congestes que resten en la part superior del coll. 1200 metres de desnivell continuat que no deixen cap respir als tendons, muscles, articulacions i al cervell, però que són una autèntic orgasme pels sentits. Un vol d'ocell amb uns paisatges excepcionals i una classe de geografia pràctica pel qui no sap que és una vall d'origen glacial. Un esgotador passeig per tots els estrats alpins que conformen la muntanya pirinenca: geleres, roca despullada, prats alpins, boscos de coníferes i boscos de caducifòlies en forma de fagedes que estan en ple esclat primaveral. Palles a part, excursió totalment recomanable. Aneu una mica entrenadets, que no us piqui "la cobra" i agafeu-vos-ho amb calma.
Un parell de coses més: el Mont Perdut per la vall de Pineta és l'ascensió amb més desnivell de tots els Pirineus, prenent com a punt de partida el fons de la vall. El desnivell de la segona jornada és d'aproximadament uns 1000 metres. Últim i important: un cop s'acaba el sender que baixa del Coll d'Añiscle no hi ha cap passarela ni pont que creui el riu. Increible però cert!! Ens descalcem dos i tres vegades però quan arriba la part potent del riu ja no tenim collons de passar-lo descalços. Amb tant de còdol i amb la força que porta el riu decidim creuar-lo amb les botes posades. L'opció bona (i més tenint en compte que tenim el cotxe un kilòmetre més amunt a la zona d'acampada) és seguir per el GR-11 fins aquesta àrea d'acampada, la qual cosa ens portarà un quart d'hora més de rellotge.
Hem fet l'activitat en Quim Aymerich (del Centre Excursionista de Bufalà) i en Pito Costa.