Feia cinc mesos que no havíem fet Cim, o bé per motius personals, o per poc quòrum o per la inseguretat de la meteorologia. Aquesta vegada el dia es presentava molt bo per l’excursió.

Sortim ben d’hora ben d’hora (6:30) de Badalona cap a Capolat, al oest de Berga. Ens aturem al costat de l’església de Sant de Martí de Capolat, acompanyada per la rectoria i convertida en masoveria (F. 1). És la seu del terme de Capolat que comprèn 5 o 6 petits nuclis de població dispersos, en una superfície ben ampla de 34 km² i escassament poblada amb 84 habitants el 2020.

El campanar i l’esglesieta centren una planúria, ara verda, al sud de la Serra dels Tossals, la qual forma una llarga cinglera de roques de conglomerats a on haurem de pujar (F. 2).

En arribar ens ve a rebre, bordant, una gossa blanca que no sembla gaire ferotge. Ben al contrari, de seguida es fa a bones amb nosaltres i, mentre ens calcem les botes, ens espera asseguda davant del petit pas que el vailet deixa pel camí.

A les 8:45 iniciem la ruta mentre un de nosaltres que no fa la caminada es queda per fer fotos de l’entorn i ens guarda la furgoneta. Entrem al bosc de pins cap al nord, seguint el GR-1 que ens guiarà bona part de la ruta. Primer anem de dret per la carena del turó més proper, però aviat lateralitzem a la dreta per una pujada suau (F. 3) que es torna més pendent al pujar el grau per arribar al coll ubicat entre el Santuari dels Tossals i el Serrat de Runers. És un encreuament de quatre camins on trobem la gossa blanca que ens espera per saber cap a on volem anar.

A la dreta hi ha el Santuari dels Tossals, pel davant arriba el camí per on tornarem i a l’esquerra els Tossals. Prenem aquest sender per seguir la carena de la Serra dels Tossals i així tenir vistes sobre el Baix Berguedà cap al sud i sud-oest. Donem la volta al Serrat de Runers i en un pla prominent sobre el cingle ens aturem per veure Sant Martí de Capolat, la planúria ondulada que el rodeja i de passada localitzar allà baix el company que s’ha quedat a fer fotos (F. 4 i 5) Ah! i esmorzar...!. (9:20).

El camí és amable i el bosc acollidor, mentre anem veient entre pins els plans i turons on algú va a caçar bolets quan és el temps. El Mal pas de Runers ens tenia amoïnats, però en el punt on es pot relliscar hi ha una corda salvadora (F. 6 i 7). Després és agradable caminar sense gaires desnivells, passant per clarianes verdes assolellades o trams de  conglomerats o per pista forestal sense entrebancs (F. 8).

Sobre una prominència de conglomerat oberta al nord contemplem l’Alt Berguedà: des de l’est cap al nord trobem Cogulló d’Estela, Roca de l’Auró i Torreta dels Enginyers, que ja vàrem fer; Rasos de Peguera, Serra d’Ensija (F. 9), Pedraforca, Cadí, Serra del Verd i més a prop la Roca Terçana (F. 10). Al dessota la vall mostra la carretera que, sortint del Túnel de la Mina, baixa fent llaçades fins a Llinars.

Ara toca pujar al cim del Tossal de Trasserra (1525 m) per un corriol carener que va donant vistes a banda i banda, vistes que hem d’aprofitar perquè el cim és ben arbrat. Ja som al cim (10:44) enmig de pins que malgrat tot ens deixen veure cap al sud els camps de Trasserra (F. 11).

Tornant a la pista del GR-1 anem cap a l’oest i al Coll del Bosc de Cassòliba la pista gira a l’esquerra. Nosaltres hem d’anar a la dreta i de fet la gossa blanca ja ens espera perquè la seguim. Això fem, i prenem un corriolet, cada vegada més estret i desdibuixat, barrat per una faig caigut i ... perdedor. Constatem que el track va una mica més a la dreta, però això vol dir baixar molts metres més avall. Tornem enrere i seguim el track que ens porta per camí amable a rodejar els Tossals de Casòliba i de la Villella, que semblen poc accessibles amb alguna paret vertical impossible. Caldria pujar per la cara oest i ara ja no tenim marge de temps si volem arribar al restaurant a l’hora convinguda.

El camí comença a baixar i ens aboca a un esperó amb magnífiques vistes cap a l’oest (11:30). Al dessota la Vilella, les Fraus de Vilella, Serra de Busa, (F. 12) i més lluny el Port del Comte i la Serra del Verd. Magnífic. Més a la vora cap al nord-oest el Roc de les Monges, una punxa cònica ben destacada (F. 13).

Tanmateix ara tenim un problema: el track indica cap a la dreta per una paret escalonada però molt dreta i que fa basarda. A l’esquerra veiem un camí relliscós entre boixos, que ens portaria cap al fons de la vall a la Vilella i no sabem si es pot trobar un camí que vagi a la dreta per recuperar el Coll del Bosc de Vilella. El mapa del track no marca tots els camins que hi ha, només el que algú ha seguit prèviament. Anem avall i amunt vàries vegades i al final ens convencem que cal baixar per la paret escalonada... desgrimpant amb mans i peus, sense bastons. Ens ho tornem a mirar i... es pot fer!. Baixem... afortunadament sense caigudes... i vist des de baix tampoc era tant difícil! (F. 14). Així arribem al Coll del Bosc de Vilella on hi ha un pal sense els rètols indicadors i ens hi abracem agraïts per haver acabat la desgrimpada (F. 15). S’han acabat les dificultats (12:20).  

Seguim ara una pista en direcció est, coberta per faigs de fulla tendra i verd clareta, que respira primavera i converteix el camí en un túnel ombrívol en aquest dia tant assolellat (F. 16). Després de la pista toca un sender ben fressat i tou de fullaraca que ens porta a la Pujada d’en Matamatxos. Tampoc n’hi ha per tant... però sí que fa pujada relliscosa i algú s’ha d’agafar a una mata de boix i a una mà amiga. Trobem un com i una fonteta que és la Font dels Tossals, encara amb un rajolí d’aigua (F. 17) (13:42).

Als quatre camins girem cap al santuari, bé, de fet a les parets que queden del que fou Santuari de la Mare de Déu dels Tossals (F. 18) (13:50). Aquest santuari existia ja en s XIII però la última construcció data del s XVIII i es va mantenir en peu fins la primera part del s XX. (F. 19). Foto del 1905 de Cesar August Torras. Foto treta de Viquipèdia i catalogada de domini públic als EEUU). Ara només queden les parets mig enrunades. Al santuari hi havia una talla protogòtica de la Mare de Déu dels Tossals, que ara es conserva a l’església de Sant Martí de Capolat. Cada any per la festa de la Mare de Déu d’agost, pugen la imatge al santuari i fan un aplec amb missa, cançons, brasa i ball d’acordió (Segons el Patrimoni cultural de Catalunya).

Fem sonar la campana que hi ha al campanar de fusta posat sobre el promontori que domina les masies disseminades de la contrada. Pel vessant est hi ha una pista emportlanada que enllaça amb el Coll de Jouet damunt del túnel de la Mina. Des d’aquí veiem a prop el Cogulló d’Estela (F. 20).

Les cames ja es queixen tot baixant lleugeres per arribar a temps al restaurant Els Roures de Castellar de Riu, on hem dinat molt bé. La gossa blanca se’ns ha avançat molt i mentre baixem la sentim lladrar una estona: ha trobat el company que s’ha quedat a fer fotos i li ha explicat tot el recorregut fins i tot que a la desgrimpada els hem tingut per corbata!. Tot, li ha explicat tot.

Arribem al punt de sortida a les 14:30 contents per una excel·lent excursió, que un altre dia podríem fer amb un altre recorregut.

Resum: Recorregut de 12,14 km, amb un desnivell de 657 m pujant. Temps en moviment 4:13 h, i temps total 6:03 h. Velocitat mitjana 2,9 km h. Ruta circular. Difícil al tram de desgrimpada.