Sortim amb un dia clar i boires a les valls, però en arribar a Berga les boires queden molt avall. Anem al Santuari de la Mare de Déu de Corbera (1424 m), per pista en bon estat però que ens sembla llarga. El bon sol compensa la solitud del santuari i fem les fotos d’inici a dos quarts de deu.

Comencem per un sender costerut en un bosc de pins negres i mates de boix ben ufanoses, a les que l’eruga – papallona del boix les ha afectat ben poc. Després de 17 minuts passem per la casa enrunada de Cal Déu en una extensió sense bosc on podem gaudir del panorama matinal de serralades i boires baixes. Seguim per la pista de l’esquerra de la casa i planejant entrem en el bosc en direcció al dessota del Cogulló d’Estela (1869 m). Una altra masia enrunada queda a la nostra dreta, Ca Les Planes, i uns 20 minuts més enllà som al dessota del cogulló. Esmorzem torrats pel sol i prenem la drecera costeruda que ens durà al Coll d’Estela. Allà veiem la Roca de l’Auró o Roc d’Uró (1948 m) i la Torre dels Enginyers (1987 m) darrera d’unes roques paral·leles ben curioses.

Girem al sud per la carena que arriba al cogulló amb praderies verdes i boscos, però el tram final ja és una altra cosa: el pendent és fort on cal agafar-se a la cadena, grimpar, vigilar l’equilibri en el rost i no relliscar a la pedra engrunada per arribar al cim presidit per una senyera ben alta.

Quan som al cim notem que hi estem bé contemplant el panorama. Veiem al dessota la vall del Pla de Puigventós, encara amb colors de tardor i cap al sud albirem les crestes de Montserrat que sobresurten una mica dels bancals de boira. Cap al sud-oest la Serra de Busa i més lluny a l’oest el Port del Compte. A l’est el Tossal de la Guàrdia i al darrera el pantà de La Baells i la Serra de Picancel. Cap al nord-est, la blancor de la Serralada Pirenaica.

Baixar del cogulló és encara més delicat que pujar, però en arribar al verd Coll d’Estela, ens animem a fer el Roc d’Uró i la Torreta dels Enginyers. Pel camí el grup es divideix inopinadament en dos: uns segueixen el rètol del Roc d’Uró i als altres el track els porta al Pas dels Puigventós i la Torreta dels Enginyers. Passem una estona de neguit intentant trucar sense cobertura i el que finalment funciona és el xiulet i el moviment de braços, connectant així els dos cims.

Baixar de la torreta cap al Roc d’Uró és prou arriscat d’anar rostos avall, però amb el cul a terra es rellisca més controladament. Reunits de nou al cim del Roc d’Uró, notem la subjectiva diferència d’alçada dels 3 cims, quan de fet només hi ha uns 100 m de desnivell.

Hem de tornar al Coll d’Estela – no hi ha camí pel nord-est – per anar a l’esquerra cap a la Font del Tagast. Passem per bosc amable i després per clarianes de pastures amb boixos i ginebrons de 3-4 metres repartits sobre el verd, que conviden a jugar a la cuit i amagar. Darrera la Font del Tagast hi ha un refugi on podem sentir l’aigua sorollosa baixant darrera la paret del fons.

Tornem al sender de bosc per baixar fins a Cal Déu i tornar al santuari a tres quarts de tres. Encara som a temps de dinar llenties estofades i calamars a la romana al Restaurant Fontfreda a prop d’un càmping.

Resum: Distància 8,78 km, desnivell pujant 672 m, temps total 5:15 h i temps en moviment 3:24 h. En un dia hem fet tres cims...!.