Fa temps que un de nosaltres insistia en fer el Canigó com a cim emblemàtic de Catalunya.

Vàrem fer la reserva per finals de Setembre pensant arribar en cotxe fins al refugi Els Cortalets com sempre. Cinc dies abans algú que llegeix la lletra petita, ens va fer notar que la pista de Llech es va tancar el 2019 amb motiu d’una esllavissada i que encara no és oberta. Per telèfon ens van dir que està tancada definitivament.

El repte era molt més difícil del previst. Hi ha 4-6 rutes d’accés a partir dels refugis del voltant de la Pica del Canigou. Centrant-nos en els dos més propers al cim, per Mariailles cal deixar el cotxe a 5 km i pujar uns 700 m de desnivell fins al refugi; després anar i tornar del cim són uns 18 km i el desnivell pujant és de 1100 m. Per Els Cortalets l’aparcament més proper és a Els Masos, Valmanya; des d’allà hi ha 8,13 km i un desnivell de 1160 m fins al refugi i del refugi al cim uns 4 km i un desnivell de 650-700 m. Va ser molt difícil decidir si ens atrevíem a anar-hi o no. Però teníem a favor que havíem reservat dues nits al refugi dels Cortalets cosa que ens permetia descansar després de cada etapa. Endavant.

Dimarts 28: Després de 3 hores de cotxe ja som a Els Masos i ben carregats iniciem la costeruda pujada (9:15) per les fagedes extenses del Bosc de Patriques. El pendent és fort però el camí és prou fressat. Per alguna clariana podem veure la muntanya amb boires passatgeres. Al Prat de Cabrera (1663 m; 11:20) deixem el bosc per una estona i tenim praderia verda amb la vacada corresponent a ple sol. Nosaltres però tenim els ulls desviats a la dreta del camí caçant... i hem collit alguns rovellons i ceps. Un petit tram de bosc i arribem al Ras del Prat de Cabrera (1740 m; 11:50) on prenem la pista que ve de Llech i ja no la deixem fins al refugi. Poc després del Ras dels Cortalets (2050 m; 13:50) fem una parada per dinar i arribem al refugi (1150 m) a les 15:00 h.

La tarda és llarga i ens permet descansar les cames, menjar els rovellons que ens han cuinat amablement els guardes i xerrar fins a no saber què dir... o repetir el que ja hem dit moltes vegades. Els núvols cobreixen el cim però el vent els mou i restem expectants de què passarà demà; però no parlem del temps. El sopar molt correcte i a les nou a dormir 10 hores seguides... bé no han estat seguides però sí descansades. 

Dimecres 29: Esmorzem mantega, melmelada i alguna beguda matinera, però sense formatge ni embotits...a causa de la Covid-19?. Iniciem el camí (8:15) mirant al cim i el coll que forma amb la Cresta de Barbet. Sense núvols. De seguida prenem a la dreta per el GR-10 i passem al costat de l’Estanyol, poc maco degut a les herbes o algues que ocupen quasi tota la superfície. Poc després el GR-10 va a la dreta i nosaltres seguim cap a la Font de la Perdiu (2277 m; 8:50) que no raja!. És la font que abasteix el refugi, però és trist que no li quedi aigua.

Ara el pendent és més pronunciat i les ziga-zagues ajuden a guanyar alçada enmig de nerets que ara no tenen flor i les nabineres que han adquirit un color vermellós que acoloreix la baldana del massís. Encara hi ha algun nabiu i hem vist gent collint-ne.

L’alçada ens deixa veure les boires que es mouen per les clotades, però a estones pugen fins les crestes. Al Pic Jofre (2352 m; 9:05) tenim boira en el vessant est i bones vistes pel vessant oest amb ondulacions de muntanyes i una barra de núvols blancs lluny al sud-oest. El sender es repenja en el vessant oest del massís i de tant en tant treu el nas a la carena per veure la fondalada delimitada entre el Canigó i el Barbet, quan les boires ho permeten. La Portella (2600 m; 9:51) és un d’aquests collets amb vistes, on fem una parada tot veient, per uns minuts, el refugi allà baix. Seguim amunt però amb més dificultat pels desnivells que presenten les roques del camí groc ben marcat.

Ja som al cim del Canigó (2784 m; 11:00) pràcticament sols, amb bon sol però, això sí, amb vent fresc. El panorama és esplèndid si bé amb alguns núvols esfilagarsats per aquí i per allà. Al sud una barrera de núvols blancs, llunyans, ens impedeix distingir els cims del Pirineu. La Cresta Barbet ben retallada a l’est es veu inabordable des d’aquí. Caldria baixar per la xemeneia, la bretxa de Durier, i donar la volta per la Portella de Valmanya. Però hem decidit tornar per on hem vingut.

Ens fem fotos a la creu de ferro exhibint estelades i dues noies, senyores, que eren allà s’han sumat a fer-se fotos amb nosaltres, participant de la satisfacció de ser dalt d’un cim emblemàtic i carregat de màgia. Després d’una bona estona estem descansats i podem baixar posant atenció als rocs cantelluts que ens suporten. Els genolls grinyolen i la musculatura de les cuixes tiba.

Des del sud-oest segueix bufant un vent fred que fa aparèixer boira en el pendent per on baixem, per condensació de les gotetes d’aigua que porta el vent. Hi ha moments en que ens sembla estar en un somni. Més avall ja no hi ha boires i arribem al refugi a les 14:20, ben contents per haver fet cim.

Dijous 30: La sortida de sol és d’un roig encès que enrogeix els núvols i ens pren la respiració. Els altres allotjats al refugi surten a fer fotos, fa fred!, o es queden embadalits a la finestra mentre xarrupen el got de llet...inoblidable...

Decidim baixar per la pista en comptes del camí que va des del refugi al Ras del Prat de Corbera passant pel bosc; no volem arriscar que ja acumulem cansament. Sortim a les 8:00 h. i tornem a tenir un dia assolellat ben agradable. L’horitzó del nord-est està ennuvolat per una barra de núvols blancs a força distància i no ens afecten. El trajecte de pista el fem sense gaires dificultats fins al Ras del Prat de Cabrera (9:03), però la baixada per la fageda costeruda (9:30) ja es nota molt més a les cuixes i a algun genoll. Baixem sense pressa i parem per fer el segon esmorzar, aquest amb pernil, picos i xocolata, per seguir avall fins al aparcament (11:30). Ho hem fet!.

Tornant amb la furgo en direcció a Perpinyà veiem amb enyorança com queda enrere el massís del Canigó, sense núvols, pensant que... mai més hi tornarem a pujar...