La Serra del Montsant té un relleu molt variat i ofereix moltes possibilitats de trescar per indrets sorprenents i fer escalada.

Des de Ulldemolins, població que avui flota damunt d’un llac de boira blanca, prenem la pista que du a les ermites, la de Sant Antoni i la de Santa Magdalena del Montsant, anomenada també la Catedral del Montsant.

Aparquem al costat de Sant Antoni i prenem el camí de les Cadolles Fondes i Sant Bertomeu (8:18). El camí és una pista, alternada amb corriols, que baixa suaument entre pinedes recolzades a la falda de la Serra dels Ventadors.

Arribem a Les Codolles Fondes (8:46) on sentim soroll d’aigua i veiem al fons de la vall el Riu Montsant, que ja porta força aigua i ha excavat el rocam fent formes còncaves que contenen unes gorgues sorprenents.

Deu minuts més tard (8:56) entrem al Congost de Fraguerau i el camí ens porta a acompanyar el Riu Montsant tot canviant pineda, matolls i brolla que ens tapen el sol. A l’altre vessant en canvi, veiem ben il·luminat el rocam conglomerat i arrodonit, típic d’aquesta zona, fent formes que imaginativament s’han etiquetat amb diversos noms, però que a nosaltres la majoria ens semblen panxes obeses... Un ramat de cabres salvatges salta tranquil·lament pel rocam quan ens senten passar. A l’any 2008 eren vuit cabres i en el 2019 se’n van comptar més de 100, en franca recuperació.

En el recorregut anem veien les figures (en diuen tormos) formades per l’erosió com los tres jurats petits, la cadira o lo buda, que a nosaltres ens sembla un “osito”.

A la llera del riu veiem amuntegaments d’arbres arrencats d’arrel, soques i brancada, sens dubte fruit d’alguna gran rierada, que després ens diuen que va ser el Glòria. I efectivament la crescuda devia ser desmesurada quan veiem el nivell on va arribar l’aigua i sobretot quan trobem el pont penjant trencat, malgrat els cables ben gruixuts (9:30).

Arribem a Sant Bertomeu (9:45) on va fer vida eremítica Fra Guerau i on han estat altres monjos a fer penitència o a meditar. La vall és la Vall del Silenci i de veritat que convida al recolliment, però, almenys avui, a un recolliment mirant la natura, les roques, les formes, els arbustos... Potser en dirien recolliment en comunió amb la natura...

L’ermita de Sant Bartomeu és romànica i va se aixecada per Fra Guerau Miquel, un monjo ermità depenent de la Cartoixa de Scala Dei. El 1192 Fra Guerau Miquel va rebre la possessió i domini de bona part del Montsant i va edificar l’ermita de Sant Bartomeu al bell mig del congost i al costat d’una cova, que ell amb altres ermitans van adequar per fer-hi vida. El 1210 va cedir la concessió de la zona al balb de Lleida per construir un monestir.

L’ermita és senzilla amb un absis ben format i només una porta a la cara nord. Sobre la porta hi ha una escala amb la creu a sobre, indicant la dependència del cenobi de Scala Dei. També hi ha un símbol rodó que podria representar el sol amb set radiacions corbades, que no surt al Diccionario de Simbolos. Té una certa semblança amb el Borjgali, símbol del sol de Georgia i de les antigues civilitzacions mesopotàmiques. (¿?). Tampoc sabem interpretar la data de 1799... una restauració?.

Esmorzem i retornem al pont caigut per girar a la dreta i seguir un sender a mitja alçada pel vessant dret del riu fins que comença la pujada forta (11:00), primer entre la vegetació espessa i després per la carena rocosa, amb brucs florits, on hem de desgrimpar algun pas i després grimpar descaradament amunt per un llom d’uns 100 m a la vora d’un cingle, fins arribar a un pas estret entre roques (12:00), a partir del qual el camí és menys perillós.

Cap al sud varies fileres de roques verticals formen unes corbes ben marcades (anticlinals) que cauen cap al barranc, mentre que cap al sud-oest les corbes del terreny mantenen inclinacions més suaus, donant al conjunt un aspecte impactant.

Encara hem de superar uns 300 m d’alçada i algun pas equipat amb cable, mentre anem guanyant desnivells per sobre d’un cingle ben profund. Més amunt el pendent ja es fa suau per un camí que alterna alzines amb els matolls i les herbes aromàtiques del terreny. Fem cim (13:00) ben suats, amb un sol força intens, però el vent de la carena ens refresca de seguida.   

Des del cim veiem la continuació de la serra dels Ventadors, que per la cara nord és tot cinglera i no es veu per on podríem baixar, a no ser que seguim tota la carena fins al final. Però el nostre trajecte indica baixar pel Grau del Llop que és a uns 100 m del cim. Hi anem una mica amoïnats, però trobem que amb compte es pot baixar, si bé amb el terra relliscós i les pedres humides, que ens fan agafar als arbustos per frenar la baixada. En qualsevol moment podem tenir una relliscada i podem caure enmig dels matolls i arbustos. Resulta més perillós que la pedra seca.     

Més avall ja trobem camí amable alternat amb baixades brusques, que ara ja no ens fan patir. Des de la Trona (13:55) ens adonem que hi ha vegetació verda per sobre del rocam conglomerat que des de la vall ens semblava tot pedra. Fem una aturada per menjar el segon bocata, pensant que potser no arribarem a la fonda a l’hora concertada. Però sortosament l’últim tram del camí se’ns fa curt i arribem bé a l’aparcament (14:30). A les 15:00 estem a la taula de la fonda per dinar, entre altres coses una truita amb suc...

Resum: Bona excursió amb paisatges ben variats i sorprenents. 

 Distància: 12 km, Temps: 6:10 hores en total. Dificultat: Difícil, per nosaltres, per la carena aèria i pel Grau del Llop.