Aquest article va ser publicat el juliol de 2015 a la revista cultural digital “ El Muntanyenc” del Club Muntanyenc de Sant Cugat www.elmuntanyenc.cat

Revista que a més de publicar articles de muntanya, també publica articles de natura, ciència, viatges, fotografia, entrevistes... donant una visió àmplia i complementària del món muntanyenc.

Al Pirineu, sortir de les rutes clàssiques per fer un cim aïllat i desconegut té un component iniciàtic, sembla com una petita descoberta, evidència espais nous, perspectives noves, però sobretot t’omple de solitud. Aquesta és la sensació que vaig tenir quan vaig fer un dia de juliol del 2006 el Pic d’Aret a la vall francesa de l’Aure. Cal passar el túnel de Bielsa, baixar fins al poblet de Tramezaigües i accedir a la vall de Rioumajou i quan la vall s’orienta francament al sud, agafar a la ma dreta, una pista que planeja per entre boscos exuberants de faig en direcció oest, fins que s’acaba tallada per un rierol. La solitud és immensa, el silenci només es trenca amb el lliscar de l’aigua. Pocs metres abans d’aquest punt s’insinua un caminet costerut que s’endinsa en el bosc i permet l’accés a la vall de Lassas, orientada N-S i estem a la cota 1.300 m.

Cal recórrer tota la vall fins al petit llac de Sarroues; a l’est i a 400 m per sobre es troba el pic d’Aret, a 2.939 m d’alçada. És el cim dominant de la regió , aïllat i separat dels grans massissos que l’envolten gairebé els 360o . Em vaig resistir a marxar i ho vaig demorar tot el temps que va ser possible davant d’aquell espectacle. Al N l’Arbizon i el Midi de Bigorre, al NO el massís del Neuvielle, més al O el circ de Barroude i la Munia i en segon terme el massís del Perdut, al fons el Vignemale. Al SE en primer terme la barrera Batoua-Lostou, en segon terme Eriste-Posets-Bachimala, més lluny Perdiguero i Maladeta. Tot un festival de cims gràcies a la situació privilegiada d’aquest mirador de primer ordre. Ningú en tot el dia, solitud i grandiositat.

El Pirineu, amb els seus prop de 430 km de llargada és una immensa serralada que s’orienta d’ Est a Oest des del Cap de Creus fins al Golf de Biscaia. Té una amplada que no supera els 100 km i una superfície d’ aproximadament 20.000 km². Li podríem dibuixar un imaginari eix axial format, en el Pirineu Oriental i Central, per roques granítiques i metamòrfiques paleozïques, exceptuant el massís del Mont Perdut i a l’Occidental, per calcàries mesozoiques. L’eix esmentat és on es situen gairebe totes les principals alçades i els principals massissos. Paral·lels a aquest eix s’hi localitzen, en els dos vessants, massissos més baixos formant el Prepirineu, que de manera discontinua flanquegen l’eix central. Al mateix temps, les valls pirinenques ocupades pel riu corresponent, acostumen a tenir una orientació Nord-Sud donant una certa irregularitat a la serralada, tot originant un escampall de massissos repartits aleatòriament al llarg dels seus 430 km.

Alguns massissos són destacables per les seves altures pel damunt dels tres mil metres, cosa que dona un gran atractiu la seva ascensió. Es calcula que el Pirineu té uns 215 cims de més de tres mil metres, comptant tant el cim principal com els secundaris així com determinades agulles distribuïdes per tota la carena. La seva ascensió i la “col·lecció” de tres- mils és i ha estat una fita per tots els pirineistes i ha contribuït a conèixer, de manera exhaustiva molts dels racons d’aquesta formidable serralada.

Al mateix temps, un massís que té cims de més de tres mil metres es conforma de molts cims secundaris de menys altura, alguns d’ells de més de dos mil nou-cents metres i que, formant part del massís, tenen una entitat disminuïda a l’ombra dels més alts. Un bon exemple és el Pic de Salenques que tot i ser el dos mil nou-cents més alt del Pirineu, passa inadvertit al costat del Mulleres i de l’imponent massís de la Maladeta.

Ara bé, hi ha regions o massissos on els dos mil nou-cents són els cims majoritaris i adquireixen la seva importància i personalitat, convertint-se en miradors de primer ordre. Així el Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici (Pallars), és tota una regió lacustre on l’ascensió als seus cims de més de dos mil nou-cents metres és un espectacle plegat de llacs, cims, agulles i puntes que no deixa indiferent a ningú.

Una altre d’aquestes regions és Andorra, amb dos mil nou-cents molts esquiables amb descensos memorables (Pala Serrera, Pic del Siguer). La regió de l’Ardiden al nord del massís del Vignemale, entre les valls de Lutour, Ossue i Gavarnie és un massís atapeït de dos mil nou-cents que obre noves visions del Pirineu. També la regió compresa entre Respomuso i Marcadau, en el triangle comprés entre el massís del Balaitous el Vignemale i Panticosa hi ha una extensió de dos mil nou-cents molt interessants (Punta Zarre, Llena Cantal, Chabarrou).

Parlant ara només de dos mil nou-cents, resulten interessants aquells cims que són el dominant de la seva regió com el Peguera o el Subenuix que dominen tot el Pallars, l’Ardiden que domina la seva regió o el Coma Pedrosa dominant Andorra. També són molt interessants aquells que tenen una perspectiva privilegiada sobre tot un massís com el Pic de Pallas que té vista sobre el Balaitous , el Pic de la Sède i el Chabarrou S sobre el Vignemale , el Pic des Salettes sobre el circ de Gavarnie, el Gran Pic des Halharises sobre el massís del Neuvielle, el Guins de l’Ase sobre la Pica d’Estats i Sotllo o el Gerbats sobre el circ de Troumouse i La Munia.

Ara bé però, potser els més espectaculars són aquells dos mil nou-cents que estan deslligats dels massissos importants, desplaçats de la línea axial de la carena pirinenca i es troben aïllats i solitaris i que presenten una visual sobre varies regions, donant una visió més amplia del conjunt i que poden ser considerats punts estratègics d’observació del Pirineu, oferint una alternativa paisatgística novedosa i millorant així el nostre coneixement de les diferents regions del Pirineu. En aquest grup de miradors de primer ordre podem destacar la Punta Suelza situada al centre de l’arc comprés entre el massís del Perdut i del Posets passant per La Munia.

També resulta interessant el Llena Cantal, a Respomuso, equidistant del Balaitous, Vignemale i Infiernos. També és espectacular l’Hourgade, situat sobre Espingo, dominant les cares nord des del Quayrat fins al Lustou, o el Pic d’Aret, ja esmentat anteriorment, que malgrat no ser un dels dos mil nou-cents més alt permet la visió circular de tot el Pirineu Central i Occidental. Un altre punt estratègic és el Cotiella, és un bon exemple de cim deslligat de la carena axial que permet una visió molt extensa de conjunt que va des del Pallars i Maladeta fins al massís del Perdut i Panticosa. En una versió més modesta però no mancat d’excel·lent perspectiva es troba el Monteixo que també una mica apartat de l’eix principal abasta des d’Andorra fins al Pallars.

I perquè no el Puigmal, el dos mil nou-cents més oriental del Pirineu, que permet visualitzar des de les muntanyes més orientals d’Andorra fins a la plana de Vic i la Serralada Litoral catalana.

Com podem observar els dos mil nou-cents ofereixen múltiples oportunitats d’admirar la serralada pirinenca des de miradors privilegiats i amb diferents perspectives.

És evident que hi ha molts altres miradors de primer ordre que sense ser dos mil nou-cents ofereixen una molt atractiva vista vers l’horitzó, el Midi d’Ossau, el Collarada, el Midi de Bigorre, el Tendeñera, el Pimené utilitzat per Franz Schrader per fer els seus croquis i cartografiar per primera vegada el massís del Mont Perdut i la vall de Gavarnie. També el Salvaguardia, el Montseny de Pallars, el Pic de Salòria, la Pica del Canigó des d’on es visualitza el Golf de Lleó i perquè no el Pic d’Orhi o el Taga, però això ara ja són figues d’un altre paner.

George Mallory al ser preguntat del perquè pujava a les muntanyes va respondre que “perquè estan allà”. Aquí però hi hem d’afegir altres arguments, doncs el Pirineu està tot descobert i conegut. Allò que pot estimular a pujar aquests cims pot ser el defugir les rutes clàssiques, explorar altres variants, fer la descoberta d’altres valls, altres llacs, i en definitiva fer ascensions que donen noves perspectives i que permeten visualitzar el Pirineu d’una altre manera, és l’excusa i un motiu poderós per conèixer més.

Sense voler ser exhaustiu i comptant només amb els cims principals i descartant les múltiples agulles que flanquegen els cims , aquesta podria ser una llista prou afinada dels dos mil nou-cents de Pirineu